-
Lago di Garda amb nens
«Avui el dia fa olor de gelat de vainilla, de gavines a mig vol, de castells en forma de poble o pobles en forma de castell. Fa olor a tiramisú fet fora de casa, a núvols pintats de blanc, a torres per amagar-s’hi princeses i a un sol que no deixa de cremar. Fa olor a flors que decoren, a molls de fusta bella, a pizzes fornejades i a llimones acabades d’agafar. Avui fa olor a onades d’aigua dolça. Olor a una posta de sol sobre un gran llac. O és un petit mar?» Les regions de Llombardia, Véneto i Trentino-Alto Adgio comparteixen la fortuna de tenir entre els seus…
-
Alpe di Siusi amb nens: passejant per l’altiplà de les Dolomites
«A poc a poc i en silenci el telecabina puja fins un gran altiplà. A la meva boca, una dent menys. Avui m’ha caigut una altra dent. És la tercera dent que em cau. I pel forat se m’escapen els sons. “Alpe di TZuiTZi”, llegeixo en un dels rètols esquitxant algunes lletres. El silenci de la bombolla del telecabina s’ha convertit en el silenci d’un prat immens. En el silenci d’un paisatge fet de verd sota un cel blau enfarinat per mitja boira desgastada. Agafo aire. Vull retenir el moment. El lloc. La imatge que tinc al meu davant. Però avui un fil d’aquest aire se m’escapa pel forat que…
-
Tarragona amb nens: descobrint Tàrraco
«Passo la mà per les parets. Són parets fetes de pedra. Unes pedres molt grans. De color mel. Rugoses. “Aquestes pedres tenen més de dos mil anys d’història”, m’explica la mare. Són de l’època dels romans. «Qui eren els romans?» En una de les parets hi ha unes lletres. Jo les ressegueixo amb els dits. Sense saber-ho, ressegueixo un bocí d’història. Columnes. Unes muralles. Restes d’antics temples. Arcs. Túnels. Torres. Grades d’un circ. I un amfiteatre. Tot és fet de pedra. De pedres molt grans. De color mel. Rugoses.» «Anem a tocar ferro?”, proposa la mare. Passegem una mica. I passegem una mica més. Sembla un balcó. Hem arribat a…
-
Passejada de tardor amb nens: el camí a les Roques encantades
«Per què serveix la boira? Passo la mà pel vidre del cotxe. Però no aconsegueixo treure el núvol espès que no em deixa veure el paisatge. Tot és blanc quasi gris. O gris quasi blanc. Però… per què serveix la boira? La mare intenta explicar-me què és. Em diu que és un fenomen de la natura com la pluja, la neu o el vent. Jo segueixo mirant i buscant entre tanta espessor alguna cosa, alguna forma, alguna imatge. Tot segueix blanc quasi gris. O gris quasi blanc. Per què serveix la boira? Entrem dins de la boca d’un túnel. Miro enrere. La boira no pot entrar. S’ha quedat fora. I…
-
Valensole: la immensitat dels camps de lavanda a la Provença francesa
«És dimarts. El segon dimarts d’aquest mes de juliol. I ja fa dos dies que estem en ruta. Sortim de la carretera principal. Ens desviem. “On anem?”, pregunto. “És una sorpresa”, respon el pare conduint. Quan es viatja cada dia és una sorpresa. La mare baixa el vidre de la finestra sense saber que l’aire que deixava entrar era aire de perfum. És l’olor de la lavanda. Encara no veiem els camps d’espígol, però ja en sentim la seva olor. On són els camps? La carretera és plena de revolts. Ara un. Ara un altre. L’olor cada cop és més intensa. De sobte, tot es tenyeix del mateix color. Del…
-
Prat de Cadí amb nens
«Estirada. Estic ben estirada amb les cames i els braços ben oberts sobre l’herba humida d’un prat rodó. Davant meu una gran paret feta de pedra. La força d’unes muntanyes fetes de grisos m’ha atrapat. Immòbils. Grans. Fortes. Altes. La meva mirada vol trobar formes a tantes pedres juntes. Veig la cara d’una bruixa sense dents. Veig la cua d’un drac mig amagat. Veig la torre d’un castell. Veig tot allò que la meva imaginació vol veure. Quina olor fan les pedres? Al cel, uns núvols juganers es passegen per sobre les muntanyes. Es desfan amb el blau. Es desfan amb el gris. Sento un esquellot. Una, dues, tres, quatre…
