Una caseta de fusta. Un càmping. Dormir en una llitera. Què més podia demanar? La veritat és que amb tres anys jo no necessitava res més. Pujar i baixar de la llitera. Entrar i sortir de la caseta. Córrer. Saltar. Cantar. El que no sabia és que aquell càmping amb casetes de fusta que tenien lliteres estava al bell mig d’un dels entorns més bonics dels Pirineus: les Valls d’Àneu. Teníem quatre dies per davant per recórrer alguns dels seus racons. Sense pressa. Sense plans marcats. Volíem deixar-nos seduir pel paisatge d’un mes de maig que encara seguia tenyit pels colors de l’hivern i que l’aigua prenia la seva força.…