GIRONA
-
Lloret de Mar, tancat per vacances (Descobrint un Lloret de Mar en Temporada Baixa)
«Fa una mica de fred, encara és una mica fosc i en els meus ulls hi queda alguna lleganya. “Quant queda?”, pregunto. Un, dos, tres. Passen tres minuts de les vuit del matí i un sol mandrós comença a treure el nas darrere del castell. Al fons del mar, a la línia de l’infinit, comença un nou dia. Les onades venen i van, al seu ritme, i el sol segueix sortint. A poc a poc. Sense pressa. Cada cop més a munt. Comença un nou dia. “Què vol dir Lloret?” La mare m’explica que les paraules tenen vida. Com el sol. Com el mar. Com els pobles. I que canvien…
-
Petits pobles medievals de Girona
«És temps d’estiu. Un poble. Un mas. Una porxada. I l’ombra d’una gran figuera. Veig els camps acabats de segar. És temps de sega. Des de l’ombra de la figuera sento el carrisqueig de les cigales. És temps de calor. Des de l’ombra de la figuera el so del campanar escapçat de Juià ens recorda que el temps no s’atura. És temps d’un temps sense pressa. És temps d’estiu. Just on s’abracen les comarques del Gironès i el Baix Empordà hi ha, molt a prop els uns dels altres, uns pobles. Són petits. Són medievals. Sant Martí Vell. Madremanya. Monells. Cruïlles. Corçà. La Pera. Són els nostres petits tresors medievals.»…
-
Naixement del riu Ter: el camí de l’aigua
“Hi havia una vegada…”. La mare m’explica el conte d’un riu. Diu que tots els rius tenen la seva història. Tenen un inici i un final. Els rius acostumen a néixer a les muntanyes. D’un brollador, d’una font, del desglaç de la neu o del gel. Un sortint d’aigua petit. Petitó. I va creixent. I creixent. Hi ha moments de la seva història que va ràpid. D’altres, més tranquil. I cada vegada es va fent més gran. I un dia, el riu s’acaba. Com un conte. Els contes tenen un final. Els rius, també. S’acaben quan deixen de ser rius per abraçar-se amb l’aigua del mar. Aquesta és la història…
-
La Vall de Núria: un racó entre muntanyes
El rellotge penjat de la façana de la caseta de l’estació marcava l’hora. De lluny, un xiulet agut ens avisava que arribava el tren cremallera. Amb els ulls ben oberts, volia ser la primera en veure’l arribar. Era la meva primera vegada, i no seria l’última, de rebre amb un somriure aquell tren de color blau que em portaria en un dels llocs més especials dels Pirineus. Amb les motxilles penjades a l’esquena, pugem. Els seients són verds i els finestrals ben grans. Jo sec a la falda de la mare. Ho vull veure tot. El xiulet torna sonar. I el tren cremallera, a poc a poc, comença a circular.…
