Mentre el sol acomiada els últims esquinçalls d’una boira mandrosa, la Marmolada surt de forma imponent. ”Què vol dir Marmolada?”, pregunto. I apareix la muntanya. I m’ensenya la llengua. Una llengua blanca i feta de gel. És una glacera que any rere any es fa més petita. Cada vegada més petita. Desapareixerà? La mare em parla del canvi climàtic i el pare m’ensenya un punt blau. A sota, un llac. És el llac Fedaia. I caminem. I caminem. I jo canto perquè el camí se’m faci més curt. De vegades canto per dins. De vegades canto molt fort. I m’invento la lletra. Sempre m’invento la lletra. Al fons, una caseta.…