GIRONA,  RACONS

Lloret de Mar, tancat per vacances (Descobrint un Lloret de Mar en Temporada Baixa)

«Fa una mica de fred, encara és una mica fosc i en els meus ulls hi queda alguna lleganya. “Quant queda?”, pregunto. Un, dos, tres. Passen tres minuts de les vuit del matí i un sol mandrós comença a treure el nas darrere del castell. Al fons del mar, a la línia de l’infinit, comença un nou dia. Les onades venen i van, al seu ritme, i el sol segueix sortint. A poc a poc. Sense pressa. Cada cop més a munt. Comença un nou dia. “Què vol dir Lloret?” La mare m’explica que les paraules tenen vida. Com el sol. Com el mar. Com els pobles. I que canvien amb el pas del temps. “Lloret vol dir lloc poblat de llorers”, em diu. I m’imagino el verd del llorer i el blau del mar. Són els dos colors que més m’agraden. El verd i el blau. Mentrestant, el sol ja té forma de sol. I el dia ja té forma de dia. »

«Hem de marxar. I em trec les pedretes de la platja de les sabates. Pedretes petitones. I una petxineta pintada de taronja. Me la guardo a la butxaca. És el meu petit tresor d’avui. M’agafo de la mà de la mare. I mirem un mapa. “Nosaltres estem aquí”, diu el pare senyalant un punt.

Comença un nou dia per conèixer Lloret de Mar en temporada baixa.»

L’hivern també arriba a Lloret de Mar. Els colors no són els dels para-sols plantats a la platja, ni l’olor a crema solar, ni la calor d’un dia d’estiu. Però aquesta població de la Costa Brava també existeix a l’hivern.

Hem de guardar dins d’un calaix la imatge d’aquella postal emblanquida per l’exposició d’hores de sol i on només es veu una petita part, però no menys important, de la història de Lloret de Mar. És cert: el turisme ha estat, i segueix sent, part de l’essència d’aquesta població de costa. És part de la seva identitat. De la seva font d’ingressos. De la seva trajectòria vital. Però… què hi ha darrere d’aquesta postal?

El poble de Lloret de Mar és testimoni d’un passat sempre abraçat a la seva font de riquesa, al mar. Primer a través del comerç marítim, després amb la pesca i a partir del 1960, i com s’hi d’una petxina es tractés, es va obrir a un turisme que es va deixar captivar per la bellesa del litoral de Lloret.

Nosaltres també ens hi hem deixat enamorar. Hem descobert el patrimoni cultural i natural d’un Lloret fora de temporada, sense el maquillatge del turisme i des de la tranquil·litat dels dies d’hivern. Una oportunitat per pujar a la torre d’un castell medieval, per conèixer qui eren els indians, per veure exemples d’arquitectura modernista, per recórrer part del camí de ronda o per jugar en una de les seves platges.

És un mes de febrer i Lloret de Mar batega al ritme de les seves onades. Tot l’any batega. Batega i està plena de racons per descobrir.

Lloret és, per la gran majoria, sinònim de sol, de platja, d’estiu. Tanmateix, el setembre no marca el final de res, sinó que és l’inici d’una temporada que ens acompanya fins un hivern tranquil i pausat on les platges d’aquesta població de la comarca de la Selva fan olor a Mediterrani.

Santa Cristina, sa Boadella, Fenals, Cala Banys, Platja de Lloret, Sa Caleta, Cala Gran i Canyelles. Aquests són els noms de les platges i algunes cales que hi ha a Lloret. Accessos de sorra blanca i gruixuda a l’aigua freda de la Costa Brava. Racons de gran bellesa natural i un dels més grans atractius de la població.

Jugar a la platja un dia de sol d’hivern és un regal pels sentits. Al ritme de les onades com a melodia de fons, les pedretes de la platja acaben convertint-se en el nostre joc. Comptar-les, llençar-les a l’aigua, fer-hi formes o buscar-ne alguna petxineta amagada.

Quan et despistes, també és deixar-se mullar per alguna de les seves onades.

Racó número dos: la dona marinera

Des d’un lloc visible, en una de les balconades dins el mar i passant per un dels trams del camí de ronda hi ha la dona marinera. Una escultura de quasi dos metres i mig que es va construir per commemorar el mil·lenari de la vila, al 1966.

Actualment és una de les icones de Lloret de Mar. Pacient, forta, resistent. Qualitats dels ADN de les dones marineres de l’època. Aquelles que es quedaven a fer les feines de la llar, les que cosien les xarxes, les que venien el peix, les que s’encarregaven dels fills i dels avis. Aquelles que sabien esperar, i esperaven, l’arribada dels homes que sortien al mar a pescar. Com la dona marinera, elles sempre hi eren.

Li hem tocat el peu. Un peu que brilla més que l’altre. Explica la llegenda que si el toques mirant el mar i penses un desig, aquest es farà realitat. Quants desitjos hi haurà dins d’aquest mar?

Racó número tres: el Castell de Sant Joan

Al cim del turó que separa les platges de Lloret i Fenals hi robem les restes d’un castell. Són les restes del castell de Sant Joan. Juguem a imaginar-nos com era, juguem a comptar tots els graons que pugen fins dalt de la torre, juguem a veure pirates al final de l’horitzó d’un mar en calma.

Visitar el castell de Sant Joan és, actualment, visitar les restes d’una fortalesa que daten del segle XI. De la fortificació originària en queden només els fonaments de la torre d’homenatge, la muralla est, uns vestigis al costat sud i diverses sitges excavades a la roca. 

Un dels atractius de la visita al castell és poder pujar dalt de la restaurada torre d’homenatge. Un dels miradors privilegiats de Lloret i des d’on es pot gaudir d’una de les millors vistes de la població, del mar i de tot el litoral que l’envolta.

Racó número quatre: els Jardins de Santa Clotilde

Àngels, sirenes dalt de tortugues marines, escales per pujar i baixar. Miradors. Petits estanys. Xiprers. Tarongers. El xip-xip d’una font. El so de les onades trencant-se sota els penya-segats. Bancs per seure i mirar l’harmonia d’aquests racó.

Els Jardins de Santa Clotilde són un oasi de tranquil·litat dalt d’un paratge amb vistes al mar. Són l’expressió de l’ordre, l’harmonia, la perfecció, la bellesa. Els cànons d’un noucentisme existents a la Catalunya de principis del segle XX en forma d’uns jardins que amaguen una història d’amor. Qui era la noia que es deia Clotilde?

“On soc?”. Amb un mapa a la mà, resseguim, com si fos un laberint, el recorregut que fem passejant sense pressa: la plaça de les sirenes, el passeig del Marquès de Roviralta, l’escalinata del mar, la pèrgola, l’escala del lleons. La natura, les escultures i l’aigua es fusionen i ens acompanyen en el passeig.

De lluny, i als peus del jardí, la platja sorrenca de sa Boadella es mostra com un altre petit paradís. Una platja de sorra blanca que sobreviu apartada de les urbanitzacions, i que es convertirà en un dels nostres llocs preferits.

Racó número cinc: la Casa del Mar

Entrar a la casa del Mar és entrar a la Casa de la família Garriga, una de les cases indianes de Lloret.

Actualment, però, és un museu. S’ha convertit en el testimoni viu de la vida del poble en relació a tot allò que envolta el mar. Com era la vida dels mariners, quins tipus d’embarcacions hi havia, qui eren la famílies marineres de Lloret, quina relació tenien amb el mar, les rutes marítimes. És un viatge en el temps dels records de la vida d’aquest poble mariner. La història de la relació de Lloret amb el mar a través de de projeccions, de maquetes, de documents, de fotografies.

Just a la façana marítima, davant de la platja i al costat del passeig d’aires colonials aquesta casa t’obre les portes per endinsar-te a un passat amb gust a aigua salada, a tradicions encara vives i a capítols de la història d’unes famílies que vivien del mar.

Racó número cinc: l’Església Modernista de Sant Romà

Al cor del centre històric i vestida de colors hi trobem l’església Modernista de Sant Romà. Un dels racons de visita obligada quan es passeja pel casc històric i es vol conèixer part del patrimoni dels indians a la població. L’Església de Sant Romà és, juntament amb Can Garriga, el Passeig de Jacint Verdaguer o Can Font, edificis construïts amb diners de tots aquells lloretencs que van embarcar-se rumb a Amèrica i que van fer fortuna.

Els indians van finançar la reforma modernista del temple de Sant Romà. Un temple original del segle XVI, i d’estil gòtic català, que va reformar-se amb la voluntat d’embellir una població empobrida durant anys. Actualment és difícil passejar per Lloret i no veure tots els colors que decoren gran part d’aquest temple que honora al patró de la vila i que és una empremta més del seu passat indià.

Racó número sis: el Cementiri Modernista

Sovint els cementiris es poden convertir en un centre d’interès, i el Cementiri Modernista de Lloret de Mar n’és un exemple. És un museu a l’aire lliure de l’art funerari de finals del segle XIX declarat com a bé d’interès cultural i que pertany a la Ruta de Cementiris Europeus. És un testimoni més de llegat indià d’aquest poble mariner. Molts dels indians del poble, després del seu viatge a les amèriques, van deixar part de la seva fortuna en forma de mausoleu o en forma de panteó.

Unes estructures escultòriques de superfícies ondulants, línies modernistes, sovint decorades amb elaborats motius vegetals de caràcter orgànic que en alguns casos ens recorden a les formes gaudinianes.

Visitar-lo amb els més petits és entrar a l’imaginari dels dracs o les calaveres. Dels nens fets àngel o de totes les estructures en forma de flors. Fins i tot gàrgoles en forma d’animals. Jugar a trobar-los. Explicar històries. Passejar per les petites avingudes.

Racó número set: Es Tint

En un dels carrers estrets de Lloret i mig amagat hi ha un dels petits tresors del poble. És Es Tint. El lloc on en un passat es tenyien les xarxes de pescar i convertien el blanc original del teixit de fils nuats en un color terrós. L’objectiu? Aconseguir fer-se invisible per als peixos i crustacis que havien de ser pescats. Com ho feien? Amb l’escorça dels arbres de l’entorn, els pins.

Les xarxes, que eren de cotó o de cànem, es submergien dins l’aigua que es bullia amb l’escorça. Guanyaven el color terrós, més resistència i durabilitat.

Actualment, Es Tint és un testimoni més del passat mariner de Lloret de Mar i on la Confraria de Pescadors del poble hi té la seva seu. Un racó únic a Catalunya que mostra el treball artesanal de la gent que vivia de la pesca.

Racó número vuit: el camí de Ronda

Recórrer part del litoral català a través dels camins de ronda és descobrir la força de la natura davant del Mediterrani. Camins que pugen, camins que baixen, balconades naturals dins del mar, penya-segats, bancs per seure-hi. Lloret de Mar té nou quilòmetres de litoral, de Costa Brava, de platges i cales per ser descobertes a peu.

La vila de Lloret està plena de senders senyalitzats per arribar a molts racons a primera línia de mar. Només cal seguir el GR92. Trams que ressegueixen la costa o s’endinsen en els boscos. Trams que passen per la dona marinera i que arriben al Castell de Sant Joan. Trams que passen per la Platja de sa Boadella o pels camins empedrats per sota d’un castell que no es castell.

Ens agrada caminar i descobrir la riquesa natural d’aquest Lloret fora de temporada. Recórrer la costa i descobrir un patrimoni natural, un tros de la bellesa de la Costa Brava. No cal fer-lo tot. Quan es va amb nens petits, no cal fer-ho tot. Però passejar per algun dels seus camins és d’activitat obligada per deixar-te seduir per aquest poble que va ser batejat amb el nom Lloret i, després, de Mar.

Un racó per dinar

La cuina mediterrània, pròpia de la Costa Brava, és un dels punts forts de molts dels restaurants de Lloret. Si a més a més ho vols fer davant del mar, el restaurant Vela Mar és una de les millors opcions. Un restaurant que està ubicat al passeig de Sa Caleta, amb vistes al passeig marítim i a la platja de Lloret. Un luxe! Dos pisos, una terrassa, decoració cuidada i una carta que ofereix una cuina mediterrània a partir de tapes, arrossos individuals i cinc plats infantils a escollir.

Un racó per dormir

Lloret de Mar és un dels destins amb més oferta hotelera de tota la Costa Brava. I molts d’aquests hotels estan especialment pensats per anar-hi en família. Són hotels amb activitats pels més petits, espais infantils i amb l’atractiu de tenir piscines amb elements de joc, tobogans o sortidors d’aigua.

Lloret de Mar és un lloc ideal per anar en família. Des del 2010, aquest poble de costa, està certificat com a Destí de Turisme familiar per l’Agència Catalana de Turisme. Aquest segell acredita que la població disposa d’una àmplia oferta familiar en allotjaments, oci, restaurants, esdeveniments i parcs infantils.

L’Evenia Olympic Resort és un dels hotels amb aquest segell. Una opció per qui busca un gran complex vacacional amb activitats i espais pels més petits.

NOTA: Aquest article ha estat fruit d’una col·laboració amb l’Oficina de Turisme de Lloret de Mar. Agraïm, de cor, l’acompanyament de la Cristina, la Isabel, l’Eli i la Gemma. Quatre dones que, a través de l’estima a la seva feina i a la vila de Lloret, ens han descobert un poble ric d’històries, de patrimoni i de racons per descobrir. 

El contingut d’allò que s’hi explica, però, es basa en l’experiència personal i directe d’allò que hem vist, fet i visitat.

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.