Petits pobles medievals de Girona

«És temps d’estiu.

Un poble. Un mas. Una porxada. I l’ombra d’una gran figuera.

Veig els camps acabats de segar. És temps de sega. Des de l’ombra de la figuera sento el carrisqueig de les cigales. És temps de calor. Des de l’ombra de la figuera el so del campanar escapçat de Juià ens recorda que el temps no s’atura. És temps d’un temps sense pressa.

És temps d’estiu.

Just on s’abracen les comarques del Gironès i el Baix Empordà hi ha, molt a prop els uns dels altres, uns pobles. Són petits. Són medievals. Sant Martí Vell. Madremanya. Monells. Cruïlles. Corçà. La Pera. Són els nostres petits tresors medievals.»

«Carrers empedrats. Llegendes. Restes de muralles. Pous bonics. Ermites amagades. Cadafalcs fets de pedra pels músics. Finestres engarjolades. Un escut en una paret. Escales per arribar a l’església. Portals en forma de petits túnels. Carrers estrets. Una torre feta de pedres d’un riu. Campanars punxeguts. Un rellotge de sol. Places majors. Places de l’oli. Places on les orenetes ballen quan el sol ha decidit fugir.»

EN AQUEST ARTICLE HI TROBARÀS...

Sant Martí Vell

Tot i que ja no queden restes evidents del seu passat medieval, Sant Martí vell té un encant especial. És el nostre primer tresor. Situat al nord del massís de les Gavarres, és el primer dels pobles que trobem quan fem la nostra ruta per les carreteres secundàries que enllacen la comarca del Gironès amb el Baix Empordà. Enmig de boscos d’alzines sureres, aquest poble està, com la majoria, d’alt d’un turó.

El nucli de Sant Martí és un indret acollidor i poc poblat, amb una església del segle XVI. Tot desprèn pausa, atemporalitat. El campanar gòtic de la parròquia es deixa veure de lluny. Nosaltres juguem a buscar les gàrgoles, les comptem i ens imaginem quins personatges representen.

Fora de la vila, sobre el puig Alt, s’hi troba un dels santuaris més visitats de Girona, el dels Àngels. Des de dalt del puig s’hi troben unes fantàstiques vistes de les comarques gironines i dels Pirineus.

Madremanya

Madremanya és el segon dels pobles medievals de la nostra llista de petits tresors entre Girona i la Bisbal de l’Empordà.

Madremanya compta amb un nucli antic que s’eleva sobre un turó presidit per l’església fortificada de Sant Esteve, d’origen medieval, i per l’antiga muralla. Hi trobem dos portals d’entrada, a l’oest al carrer de Sant Esteve i al nord a la plaça dels Quatre.

Madremanya et convida a passejar pels seus carrers estrets i tortuosos que s’amaguen sota porxos i s’obren a petites placetes. Una estructura urbana medieval que es fa evident a cada pas. Passejar pel carrer de la Creu, el carrer de les Mosques, el de la Processó o pel corredor d’en Nadal. Portals adovellats, finestrals amb elements gòtics, cases de pedra.

Monells

I seguim per la mateixa carretera. El color de la palla dels prats acabats de segar ens hipnotitza. Bales de palla de formes cilíndriques, rodones, rectangulars.

Arribem a Monells.

Monells és bonica, tranquil·la i plena de racons per descobrir. Una plaça per poder seure, per poder córrer i per sopar-hi sota el vol de les orenetes.

I és que Monells està plena d’encant. Representa l’essència de la vila empordanesa, i és probablement una de les poblacions més boniques de la comarca. La riera del Rissec la divideix en dos barris: el barri del Castell i el barri de la Riera. El barri del Castell és un petit conjunt urbà organitzat al voltant de la plaça Major, la plaça Jaume I. Una preciosa plaça parcialment porxada sota unes cases que guarden encara detalls de l’època feudal.

El nucli presenta llocs de clares arrels gòtiques, com la plaça de l’oli o el carrer dels arcs. De l’antic castell, que estava situat a la part més alta del turó, encara en queden algunes restes de les muralles originals.

Cruïlles

Amb una solitària i esvelta torre medieval dels segles XII-XIII i el Monestir de Sant Miquel, Cruïlles és un altre dels tresors de la zona.

L’origen de Cruïlles és molt antic, quan el seu nom era Crudilias, o sigui un enclavament ben situat en un encreuament de camins. A la plaça del nucli antic hi ha l’església de Santa Eulàlia, que és patrona del poble juntament amb Sant Ponç, i just davant hi ha una torre, que és l’últim vestigi conservat de l’antic castell medieval. Una torre romànica cilíndrica que, curiosament, està coronada per una olivera. Des de dalt la torre es pot resseguir fàcilment les torres de guaita i l’antiga muralla, ja que es conserva molt bé en molts trams.

Molt a prop del poble, dalt d’un turó, a principis del s. X, el bisbe de Girona hi va consagrar l’església de Sant Miquel Arcàngel, i al s. XI una comunitat de monjos benedictins hi fundaren el monestir de Sant Miquel de Cruïlles. L’església de Sant Miquel de Cruïlles és un important monument del romànic català.

Una Llegenda

La Torre de Cruïlles ve acompanyada de llegendes. Una de les seves llegendes explica que…

«En el temps que encara s’aixecaven torres, a Cruïlles hi havia homes que estaven fent-ne una. Eren paletes dels d’aquell temps, dels que treballaven amb pedres, amb poques eines i amb la força dels seus braços.

– Vull que sigui tota de pedra –els havia dit el senyor feudal.

Però la pedra s’acabà quan encara mancava per construir un bon tros de torre.

– Com ens ho farem? –va contestar el que feia de mestre- Portarem pedra d’allà. Quan ell deia pedra, en realitat volia dir rierencs.

-Però al senyor no li farà gens de gràcia – va insinuar un dels manobres.

– Pedra rossa o pedra de riu, què més hi fa? – va respondre, de nou, el qui feia de mestre.

Potser cap dels altres paletes no ho veia ell; però mig per mandra, mig pel maldecap que els donava, van fer-li cas.

De manera que manobres i aprenents van estar uns dies amunt i avall fent tragines.

Del Daró a Cruïlles hi ha un tros de camí: no podien portar gaires pedres cada viatge.

– Vinga! Més material! –cridaven els mestres i paletes.

Treballaven de pressa. Manobres i aprenents no donaven l’abast.

Però tot això no hauria de servir-los de res, perquè, de l’enrabiada que va agafar el senyor en veure el que feien, uns i altres han passat a la història.

– Jo us havia dit pedra rossa, i vosaltres em feu la torre amb pedra de riu –els va dir ben enfadat.

Van callar tots: mestre, paletes, aprenents i manobres.

– Mateu-los a tots –va dir llavors els feudal als soldats, absolutament enfurismat.

En aquell temps, ni pietat, ni romanços. Aviat van ser morts.

Diuen, però, que tots els qui van treballar-hi són encara a la torre, perquè, un cop passats per les armes, el senyor va manar que els enterressin damunt dels rierencs.

Després, no se sap ben bé quan, altres paletes van acabar aquella obra. Naturalment, la van fer amb pedra rossa, tal i com els senyor desitjava. Per això, el qui vegi avui aquella torre, de seguida veurà que està dividida en tres cercles. El primer i el tercer de pedra rossa molt bona; el del mig, en canvi, que és també el més petit i el que té el color diferent, és de pedra de riera o rierenc.»

Corçà

El nucli de Corçà conserva una estructura medieval, tot i que no han quedat restes del castell i les muralles que el defensaven. No obstant això, s’hi han preservat molts altres elements que val la pena conèixer i visitar, com ara les interessants cases del carrer del mur i el carrer Major, l’església romànica de Santa Cristina, del segle XII, al límit del terme de Monells, o bé l’ermita de Sant Sebastià, del segle XVIII, situada a la sortida de Corçà en direcció a Anyells.

La Pera

Aquesta petita població del Baix Empordà té un centre molt bonic al voltant de l’església de Sant Isidor de la Pera. És fàcil transportar-se al passat medieval de la població amb el seu traçat urbà, amb els seus carrerons estrets i els seus petits racons. La placeta del frontó, darrera l’església, les voltes de la travessia del Padró i les cases senyorials amb les seves portalades i detalls arquitectònics són la marca d’una època feudal evident.

Sopar a la plaça de l’església, a la fresca, fa que el temps corri més lentament. No hi ha pressa. S’hi pot jugar. S’hi pot córrer. Es pot seure en el seu cadafalc i notar com la pedra encara és calenta d’un sol d’estiu que l’ha anat escalfant durant el dia.

A pocs quilòmetres de La Pera hi trobem restes del romànic amb l’ermita de Sant Andreu de Pedinyà, del segle XI, i l’ermita de Sant Pere de Púbol.

Púbol, nucli agregat amb La Pera i a un quilòmetre de distància, presenta un aspecte feudal a través del seu castell, de l’església i de les restes del recinte fortificat.

La vida d’un personatge famós ha quedat vinculada al nucli de Púbol: el seu castell, construït entre els segles XIV i XVI, fou adquirit pel pintor Salvador Dalí, que hi va fer llargues estades durant els seus darrers anys de vida i hi donà sepultura a la seva esposa Gala. Actualment, el castell s’ha convertit en la Casa-Museu Castell Gala-Dalí, perfectament visitable com la resta de museus que pertanyen a la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Juià

I tanquem la nostra ruta circular pels petits pobles medievals on l’havíem començada, a Juià. És el nostre camp base. El nostre petit tresor on, des de fa anys, des que jo estava dins la panxa de la mare, ens hi escapem per donar la benvinguda a l’estiu.

Situat al peu de les Gavarres, el petit poble de Juià, conserva, de lluny, una de les seves imatges més característiques: el campanar escapçat de l’església de Sant Pere. A pocs quilòmetres de la carretera que connecta Girona amb la Costa Brava, Juià és un reducte rural de pau i tranquil·litat que convida a conèixer el seu entorn natural i els seus boscos fent excursions pels seus voltants.

I si Juià és el poble, Mas Trobat és la casa. És el nostre refugi. És la casa d’en Joan. Qui, quan arriba el juliol, ja ens espera.

Aquesta casa ens té enamorats. Dormim a l’habitació de la bassa o la del bosquet. Ens estirem sota l’ombra de la seva gran figuera. Des de la seva preciosa porxada, veiem com seguen els camps d’ordi. Ens deixem acaronar pel ventet que bufa cada tarda. I ens agrada sentir com sonen les hores des del campanar escapçat del poble.