ESPANYA

Fuerteventura: l’illa de la desconnexió

Fuerteventura és especial. Declarada reserva de la biosfera per la Unesco, aquesta illa canària et regala calma, platges verges, desert de dunes, illetes amb nom d’animal, carreteres perdudes, paisatges nus i monocromàtics, volcans adormits, oasis, camps de lava, cabres, esquirols i algun molí.

Fuerteventura és una illa humil, feta de terra volcànica i ventilada pel vent. El paradís pels surfistes i la desconnexió per la gent que, com nosaltres, troba en aquest racó de món una terra sense pressa i on l’hivern és primavera.

Fuerteventura és un trosset d’Àfrica en forma d’illa al mig de l’Atlàntic que ens va enamorar la primera vegada i que vam voler deixar-nos reenamorar una segona en llocs com…

 

Un petit desert de dunes per caminar descalça, per deixar-te caure fent la croqueta, per jugar amb la sorra. Quan encara no tenia un any, les dunes les vaig pujar penjada de la motxilla darrere de l’esquena del pare. Tres anys més tard, vam passar una matí corrent, saltant, jugant a deixar-nos caure en aquella sorra tan fina. Des de dalt d’una de les dunes, s’hi veuen les platges, un volcà. De lluny, una rua de camells sense esma passejant un grup de turistes.

Al nord de l’illa, les dunes de Corralejo són part del parc natural protegit de Fuerteventura. De fàcil accés, al costat de la carretera i a 5 quilòmetres de la població de Corralejo, aquestes dunes són un dels reclams turístics i més singulars de l’illa. És un petit Sahàra. A l’altra banda de la carretera, unes platges de sorra blanca i aigües turqueses ens conviden a banyar. Les roques negres, que arriben al mar, et recorden l’origen volcànic de l’illa.

Parc Rural de Betancuria: revolts i miradors de l’interior

Els cabells se’m posaven a la cara. El vent que venia del nord ens recorda que és un diumenge de desembre a dos dies d’acabar l’any. Dues figures, com dos gegants, miren, com jo, fins on la vista ens deixa. En aquesta illa no hi ha arbres? Jugo a passar per sota les seves cames abans de fer una petita excursió. Un esquirol em ve a saludar. No té por. En aquesta illa no hi ha res a témer…

Una de les millors maneres de conèixer Fuerteventura és deixar-se perdre per alguna de les seves carreteres. Seguir la carretera FV-30 és poder recórrer part de l’interior de l’illa i parar en alguns dels seus miradors. El mirador més conegut és el de Morro Velosa (construcció de César Manrique) acompanyat, i a poca distància caminant, pel  mirador de Guise i Ayose . Entre Betancuria i Pájara la carretera serpenteja per barrancs i petits oasis. Betancuria és l’antiga capital de l’illa. Un poble de postal fet de casetes blanques actualment preparat pels turistes que busquen una vila pintoresca i, segurament, la més bonica de l’illa. No hi ha pressa. Racons per aturar el cotxe i mirar el paisatge. Els miradors de Las Peñitas, el mirador de Risco de la Peñas. Rio de Palmas va ser el nom amb el que, al segle XV, els conqueridors van batejar aquesta part de l’illa rica de palmeres i brolladors d’aigua. Pàjara és el poble que tanca la carretera i que bifurca la nostra ruta. Una església blanca. Un carrer bonic. I una direcció, Ajuy.

Ajuy: un poble pescador i unes coves

La terra és groga i té formes curioses. El mar darrere una barana que ens marca el camí que hem de seguir. Ja veig la cova. És molt gran! Segur que hi viu un gegant que li agrada nedar per aquestes aigües. A la platja, vull posar els peus a l’aigua. La sorra és negra. Sóc petita i me la vull menjar.

Situat entre dos barrancs, el petit poble pescador d’Ajuy ens regala un migdia calorós. No estem sols. Aquest petit nucli de cases blanques, i amb una de les poques platges de sorra negra de l’illa, és un dels llocs més visitats de Fuerteventura. Les seves coves també són un bon reclam. Considerades com a Monument Natural, l’espai protegit de les coves d’Ajuy formen part del parc Rural de Betancuria. El camí cap a les coves comença en un dels laterals de la platja. Un rètol ens informa de la ruta. Una ruta a peu sobre el mar, amb vistes al poble i, al final, unes coves. Unes coves que són considerades com a Monument Natural i que són testimoni del valor geològic de l’illa.

Illa de Lobos: un petit paradís

“D’aquí 15 minuts sortirà la nostra llanxa”, diu la mare. “Avui anem a una petita illa on fa molts anys hi vivien llops marins”. M’han d’ajuda a pujar al petit moll. Unes escales arriben a l’aigua. Però jo sóc petita i m’han d’ajudar. La llanxa no es vol estar quieta. Ha estat divertit pujar-hi. A l’illa tinc temps per córrer per camins marcats per pedres. “No podem sortir del camí”, em recorda el pare. Estem en una reserva Natural. D’entre les pedres d’un dels murs del camí surt un llangardaix. A la meva esquerre una muntanyeta en forma de con. Un volcà. Tonem enrere. Vull caminar per una passarel·la feta de fusta sobre unes aigües blau turquesa. Seguim caminant cap a l’altra banda de l’illa. Una platja tranquil·la per banyar-nos. S’acaba el dia i s’acaba aquest petit paradís amb nom d’animal marí.

Just davant de la població de Corralejo, a poca distància de la costa, hi ha la petita illa de Lobos. Un espai natural protegit que, amb els seus 4,5 quilòmetres quadrats, pots recórrer a peu tenint sempre com a referent  la seva cota més alta, els 127 metres d’alçada del volcà de La Caldera. No hi ha carreteres, no hi viu ningú. Un petit restaurant, unes barraques de pescadors i una caseta d’informació del parc són les úniques construccions. Des del 2019, i per controlar l’impacte turístic, s’ha de demanar un permís per poder-la visitar aquesta illeta. Limitant a quatre-centes persones les visites diàries que poden arribar des de les embarcacions que surten des del port de Corralejo. Actualment, però, la limitació també és temporal. Tens quatre hores per gaudir del senderisme i fer la ruta circular que recorre tota l’illa, banyar-te a la idílica platja de La Concha o badar mirant les aigües paradisíaques de la caleta del Puertito de Lobos.

El nord: les platges de El Cotillo i el far el Tostón

Aquell dia de sol d’hivern s’havia convertit en un matí de finals de primavera. Feia vent i no portava el banyador posat. M’era igual. Jo volia jugar amb les onades. Anar vestida no m’impedia endinsar-me cada vegada més en aquelles aigües verdes, blaves, quasi irreals d’aquella platja. Primer els peus, una mica els genolls. Una onada un xic més forta que les altres va voler que em banyés.

A les afores de Cotillo s’hi troben les platges de sorra daurada i d’aigües transparents de La Concha i de los Lagos. Tot i que són de les més conegudes, aquestes dues platges mantenen un aspecte verge i paradisíac.

La carretera principal que segueix cap al nord des de El Cotillo acaba en el Far del Tostón, l’única construcció dins del paisatge deshabitat de Los Charcos.

Al sud de El Cotillo, un paisatge de platges i de penya-segats et convida, un cop més en aquesta illa, a seure i deixar passar el temps.

Cofete: el tresor de la península de Jandía

Camino. Camino per la sorra deixant darrere meu una filera de la marca dels meus peus. Els peus de la mare. Els peus del pare. I ningú més. Estem sols en una platja sense final. Dibuixo, amb una branqueta que he trobat, formes a la sorra. Faig l’avió amb el pare. Corro. Ballo. Salto. Les onades em parlen. El vent, també. I jo els regalo el meu somriure.

La platja de Cofete és la millor de les excuses per anar a Fuerteventura. Situada a l’extrem sud de l’illa, al Parc Natural de Jandía, aquesta extensió de 12 quilòmetres de platja verge i salvatge t’atrapa. Ets sents part d’un paisatge. D’una força natural. Lluny de tot. A prop de tu. On no hi ha lloc per les preocupacions.

Els 18 quilòmetres de pista per arribar-hi fan que encara sigui més especial. Des de dalt, al mirador Degollada Agua Oveja, pots veure la immensitat del paisatge. Una platja entregada a l’oest per la força d’un oceà i abraçada, a l’est, per les muntanyes de Jandía.

A part de la platja, es pot veure el pic de la Zarza, el petit poble de Cofete i la famosa casa Winter. Una casa marcada per la història d’un espía alemany que en temps de la segona guerra Mundial va fer construir-la.

S’acaba el dia. Hem de marxar. Sis rucs al mig de la pista ens recorden que no hi ha pressa per fer-ho.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *