ISLÀNDIA

Pinzellades d’un viatge a la terra del gel

Paisatges amagats darrere la boira. Cràters banyats pel blau turquesa. Salts d’aigua que et deixen sense alè. Un estol de petits ocells amb el bec d’un taronja intens. Rius de lava sense fi. Paleta de colors impossibles. Dies sense nit. Esquerdes d’una terra en constant moviment. Bombolles d’aigües calentes. Decorats d’un paisatge imaginat. El vent acaronant les nostres galtes. Formes de gel nedant per un llac de blaus. Natura viva. Natura en estat pur. Ramats d’ovelles en forma de núvols ensucrats. Solitud. Calma. Tranquil·litat. Silencis trencats pel cruixir del gel. De lluny… el llom d’una balena. Pinzellades d’un viatge per la terra del gel…

És dijous. L’últim dijous d’aquest mes de juliol. És tan d’hora que encara tinc restes de lleganyes als ulls. Estic contenta. Molt contenta. Trepitjo per primera vegada terres islandeses. Una illa dibuixada en el mapa i molt a munt d’on visc. Sortim de l’aeroport. I un vent fred ens confirma que hem arribat a la gèlida Islàndia. M’abrigo. I carregats de bosses, pugem en un bus de línia. Arribem en una nau. Primera sorpresa del viatge: la ruta la fem amb autocaravana. Estic contenta. Molt contenta.

Amb un somriure als llavis em col·loco on serà el meu racó. El meu seient. La meva taula. I una finestra. La meva finestra. La finestra des d’on veuré part d’aquest preciós país.

 

I ens posem en marxa. El pare al volant. La mare mirant el mapa. I jo… mirant per la finestra.

Veig, veig…

Què veus?

Veig forats. Uns forats que s’enfonsen dins d’una terra de color taronja, de color marró, de color gris, de color blanc. Fumegen. Hi surt fum. Està ple de xemeneies fumejant. Al terra, hi ha caminets fets per l’aigua. Serpentegen. Es troben. També fumegen. Al voltant d’un dels forats grans hi ha molta gent. Estan esperant. Hi ha silenci. Concentrats tots miren un mateix punt. Del forat surten bombolles. I més bombolles. Una bombolla gegant pintada de blau surt amb força. Una bombolla que explota. I escup aigua. L’aigua va a munt. Molt amunt. Senyalant un cel gris.

Veig, veig…

Què veus?

Veig muntanyes plenes de verd. Unes muntanyes d’on cauen salts d’aigua. Un, dos, tres, quatre… Cauen de molt amunt. No sabia que les muntanyes ploressin tant! Cinc, sis, set… Passem per sobre d’un pont. Un altre riu. Més aigua. Al final d’aquest riu veig una cascada. Existeix la perfecció? Sembla de conte. Una cortina d’aigua feta per mirar-la. L’aigua cau amb força. No la puc deixar de mirar. Esquitxa. Apareix un arc de Sant Martí. Tímid. En un lloc tan bonic segur que hi viuen fades. Mama… A la nit, qui tanca l’aixeta d’aquesta cascada? Segur que és una fada.

Veig, veig…

Què veus?

Veig una platja. És una platja de sorra negra. Amb pedres negres. I un mar desdibuixat darrere la boira. Enmig de la boira, de dins l’aigua, apareixen tres roques molt grans. També són negres. Em fan una miqueta de por. Diu una llegenda que són tres trols malèfics que el sol els va convertir en pedra. La boira cada vegada és més espessa. Però la punta dels trols, de les roques, segueixen imponents. Al cel, passen volant uns ocellets negres amb bec taronja. Són molts. Volen molt ràpid. I s’amaguen darrere la muntanya vestida d’un verd intens. Hi ha una cova gegant. I una gran paret. Alta. També negre. Feta de columnes. Un puzzle de columnes altes, mitjanes, baixes…

Veig, veig…

Què veus?

Veig un mar blanc entre muntanyes. Les trenca. Les separa. Una onada plena de força que algú ha decidit immobilitzar-la. Aturar-la. És gran. És molt gran. Immensa. Ara el verd passa a ser blanc. I el blanc és fred. El gel és fred. I veig un llac ple de blocs de gel. Suren. No es mouen. Estan atrapats dins d’aquesta gran llacuna. Quina olor fa el gel? Blau turquesa, blau marí, blau cel. Blaus i blancs. Blancs tacats per terra volcànica. Veig un bloc de gel que té forma de tauró. N’hi ha un que sembla un drac. La resta, formes impossibles. Els blocs més petits aconsegueixen escapar. Fugen cap al mar. Cap a una platja de sorra de negra. Una platja de sorra negra decorada de blocs de gel. Alguns, semblen blocs de vidre. D’altres, ballen al compàs de les onades. És màgic.

Veig, veig…

Què veus?

Veig paisatges. I més paisatges. Tots diferents. Únics. Amb més salts d’aigua. Més platges negres. Més llengües de gel. Volcans. Terres fumejant. No vull deixar de mirar tot allò que es veu a través de la meva finestra.

Veig paisatges que mai hagués endevinat….

Un comentari

  • Laia

    M’encanta que sigui la Nora qui explica els viatges. Un enfocament molt original! Aniré passant per aquí per descobrir més aventures de la Nora i prendre apunts per portar-hi algun dia a la becària.
    Una abraçada família!

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *