-
Ruta de 15 dies a Costa Rica
Quinze dies i catorze nits. Quilòmetres de carreteres asfaltades o per asfaltar. Paisatges fets de palmeres, de bananers o de conreus de cafè. Un salt d’aigua enmig del verd. Tardes de pluja. Molta pluja. Dies de xafogor. Molta xafogor. Dues balenes amb les seves cries surten del fons del mar. Una platja de sorra negra. Un peresós de moviments molt lents dalt d’un arbre. Cabanes envoltades de selva. Ponts penjats dins d’un bosc ple de boira. Un tucan pintat de colors en una branca. Una nit estrellada. Sucs de mango. Sucs de tamarinde. Sucs de coco. Sucs de guaiaba. Sucs de pinya. Dues famílies de monos aranya jugant dalt d’un…
-
De Ciampedie a Gardeccia amb nens: el camí del bosc
Quin gust tenen les muntanyes? Un, dos, tres telecadires. Un mirador. Una zona de jocs. Un cérvol fet de mentida. Un gran marc buit en forma de cor per posar-te a la foto. Un refugi. Unes taules de fusta. Un menú penjat a la paret. Un prat verd. Un bosc. Rètols pintats de blanc i vermell en forma de fletxa. Una, dues, tres rutes. Quina és la nostra? Un caminet. Un altre. “On soc?” Jugo a amagar-me “On soc?” Aquí no em trobaran. “On soc?” Sempre em troben. Al final d’un dels camins, un refugi vell i abandonat. Ja hem arribat? Més rutes. Més camins. Més bosc. Més “A veure…
-
Viel Dal Pan amb nens: El mirador de la Marmolada
Mentre el sol acomiada els últims esquinçalls d’una boira mandrosa, la Marmolada surt de forma imponent. ”Què vol dir Marmolada?”, pregunto. I apareix la muntanya. I m’ensenya la llengua. Una llengua blanca i feta de gel. És una glacera que any rere any es fa més petita. Cada vegada més petita. Desapareixerà? La mare em parla del canvi climàtic i el pare m’ensenya un punt blau. A sota, un llac. És el llac Fedaia. I caminem. I caminem. I jo canto perquè el camí se’m faci més curt. De vegades canto per dins. De vegades canto molt fort. I m’invento la lletra. Sempre m’invento la lletra. Al fons, una caseta.…
-
El pic Nuvolau amb nens: sobrevolant les Dolomites
Ara agafada de la mà de la mare, ara agafada de la mà del pare, caminem per un corriol ple de pedres. És el caminet de l’esquerre. El de les marques pintades i del número quatre, cinc i dos. Un senyor amb barba, botes altes i mirada d’avellana em crida. “Brava”, em diu. I m’ensenya, com si fos un tresor, una flor. És petita. És delicada. És una Edelweiss. “Arrivederci”, em diu quan s’acomiada. I jo li faig adeu amb la mà i amb un pas més lent. De darrere d’una de les pedres surt el cap d’una marmota. Busca el sol. Ens veu i s’amaga dins d’un cau. I…
-
Aiguille du Midi amb nens: més a prop del cel
«Un, dos, tres, quatre, cinc…» Pugem molt a munt i jo vull comptar el temps. Ho faig fluixet, com si el ritme del telefèric el marqués jo. «… sis, set, vuit, nou…» Al meu voltant, un grup de nois vestits d’excursionistes, amb el nas torrat pel sol i unes motxilles molt grans. «Què hi portaràn?» Un dels nois em senyala la punta del cim on estem a punt d’arribar. És l’AIGUILLE DU MIDI. Dalt de l’Aiguille di Midi el cor va més ràpid. «Crec que em tremolen les cames», li dic a la mare després de passar per una passarel·la que ens passeja per sobre un paisatge vestit de blanc. El sol va…
-
Tre Cime di Lavaredo amb nens: ruta circular per una de les icones de les Dolomites
“Hi ha llocs que encara no has marxat i ja tens ganes de tornar”, diu la mare asseguda amb les cames creuades i la mirada fixada en un mateix lloc. Jo, al seu costat, la imito. I miro, com ella, les tres muntanyes germanes. Són tres roques gegants sortides de la natura. Immòbils. Imponents. I les volem veure des de tots els angles. Des de cada un dels punts que les envolten. I ens anem aturant, i les seguim mirant. Ara des d’un costat, ara des d’un altre. Ara des de sota, ara des de davant. Ara mentre camino, ara mentre m’aturo. Ara des de dalt d’un coll, ara des…
