Ara agafada de la mà de la mare, ara agafada de la mà del pare, caminem per un corriol ple de pedres. És el caminet de l’esquerre. El de les marques pintades i del número quatre, cinc i dos. Un senyor amb barba, botes altes i mirada d’avellana em crida. “Brava”, em diu. I m’ensenya, com si fos un tresor, una flor. És petita. És delicada. És una Edelweiss. “Arrivederci”, em diu quan s’acomiada. I jo li faig adeu amb la mà i amb un pas més lent. De darrere d’una de les pedres surt el cap d’una marmota. Busca el sol. Ens veu i s’amaga dins d’un cau. I…