És bonic veure el món des d’una motxilla, darrere l’esquena del pare i al compàs de les seves passes. M’agrada que em portin. Que em passegin. Bado mirant al meu voltant. Si miro el terra senyalo les floretes o un rierol, si miro el cel… sempre veig un ocell o la fumarola blanca que deixa algun avió al seu pas.
M’agrada que el ritme i el camí el decideixin els altres. Jo em deixo portar. I miro. Observo. Giro el cap per veure allò que deixem enrere. Em relaxo. Em relaxo tant que sovint m’atrapa una son molt dolça mentre els pares segueixen el seu camí.
M’agrada veure el món abraçada a l’esquena dels pares. I vaig sumat més imatges. I més records. Imatges que es transformen en el record d’un viatge per Àustria.
Llacs emmirallant paisatges bucòlics, prats verds pigats de flors blanques, grogues o vermelles, famílies vestides de diumenge amb vestits tradicionals, carrers amb nom de músic o músics amb nom de carrer, campanars afilats senyalant un cel blau, peus nus sobre l’herba humida, un “guten morgen” discret i un xic sec, pinzellades de neu coronant les muntanyes, un salt d’aigua mullant-me la cara…