BARCELONA,  RACONS

Barcelona amb nens: visita a La Pedrera

Situada al número noranta-dos del Passeig de Gràcia de Barcelona, la Casa Milà és un dels edificis més emblemàtics de l’arquitecte Antoni Gaudí i un dels símbols més representatius del modernisme arquitectònic.

Entrar dins l’univers de Gaudí és divertit pels més petits. És jugar a posar en marxa la imaginació. A fer un viatge en el temps. A conèixer el món de l’arquitectura. I a deixar-se seduir per un espai nou.

L’arquitectura de Gaudí és una arquitectura amb una poderosa imaginació, amb una ingenuïtat moltes vegades infantil, que atrau no només els estudiosos de l’art o mestres de l’arquitectura, sinó molt especialment els infants. Uns infants que veuen en l’obra de l’arquitecte part del seu imaginari i de la seva innocència.

Visitar La Pedrera, nom popular amb el qual es coneix la Casa Milà, és entrar al món de les formes, dels colors, de la natura, dels animals, de personatges fantàstics. Tot sembla extret d’un conte. D’un món de fantasia. Una oportunitat per entrar a l’univers de l’artista. Un univers que pels nens i nenes els és molt fàcil connectar-hi.

La visita d’aquest edifici de principis del segle XX, es pot fer, a més a més, a través de la veu del Ramonet. La veu protagonista de l’audioguia infantil.

En Ramonet és un nen molt trapella que somia ser un arquitecte com l’Antoni Gaudí. Les seves històries acompanyen als més petits de casa a fer un recorregut divertit i fàcil per descobrir els secrets i els racons de la Casa Milà.

Deixem que el Ramonet ens acompanyi?

El Terrat dels Guerrers

Em poso els auriculars i sento la veu d’un nen. És el Ramonet. Pugem al terrat. Avui fa un dia on el cel és només blau. Un blau sense taques. Com si algú l’hagués pintat amb molta cura. Un cel perfecte perquè el color sorra de les xemeneies sigui encara més intens. La veu d’aquest nen trapella m’acompanya mentre camino.

Una, dues, tres, quatre… Trenta xemeneies fantasmagòriques en forma de guerrers. Uns guerres convertits en pedra. Són els guardians d’un edifici de més de cent anys d’història. Són grans. Són forts. Solemnes. Immòbils. Me’ls miro i m’imposen. Fins i tot, em fan una miqueta de por. Passo els dits resseguint les formes petites, blanques i irregulars. “Són els badalots coberts de trencadís”, m’explica la mare. I m’ensenya els forats que ventilen i deixen entrar la llum a les escales interiors de l’edifici. A mi em semblen gelats gegants de nata recargolada.

Al meu voltant, la ciutat de Barcelona. La puc veure tota. Plena d’edificis. D’antenes. De finestres. De més terrats. De més xemeneies. De lluny, i emmarcada dins d’un arc, una església que mai s’acaba. “Mira mama”, crido. “Veig la Sagrada Família”.

L’àtic de la Balena

Una escala de cargol em porta a les golfes de l’edifici. Jo hi entro. I a poc a poc em vaig endinsant dins l’esquelet d’una balena. D’una balena molt gran. És fosc. El cel blau queda tapat per tots els maons que cobreixen aquesta planta. Miro a munt i vull comptar els arcs. Però sempre m’encallo al mateix número. Em falten números o hi ha massa arcs per comptar. Quants n’hi deu haver?

Mentre el Ramonet em segueix explicant alguns dels secrets amagats de la casa a través dels auriculars, passo per davant d’una maqueta, d’uns plànols, d’objectes, de fotografies. M’aturo. I un vídeo em mostra en imatges qui era aquest senyor amb barba i de nom Gaudí.

El pis dels veïns

Som a la quarta planta. I sense trucar entrem dins d’un pis. Que hi viu algú? Tot sembla tret d’una pel·lícula antiga. El temps s’ha aturat. Fotos en blanc i negre. Cadires pintades d’un vernís lluent. Plats decorats amb flors blaves. Un barret de copa solitari penjant d’un penjador. Un vestit llarg, negre, elegant i de coll ample. Un llit gran amb potes. Un tricicle. Una maleta gastada. I unes sabates a punt de ser llustrades.

Miro per la finestra i, el ritme d’un temps que per uns moments semblava que s’hagués aturat, torna a accelerar-se. És el Passeig de Gràcia. Un carrer que fa cent anys tampoc era el mateix.

Els patis interiors

El pati de les flors m’ensenya un cop més el cel. Un cel obert i blau al final d’un túnel fet de finestres llargues amb grans vidrieres i cortines blanques. És un jardí. El sostre d’aquest pati és un jardí de fades. Flors. I més flors. Flors pintades de colors suaus. Verd. Rosa. Porpra. Blanc. És un pati de llum i de flors.

El Ramonet s’acomiada de mi. I jo deixo l’audioguia.

Sortim al carrer. I miro aquella façana de pedra. Aquella gran muntanya de roca en forma d’onades. És La Pedrera. Un edifici on s’hi amaguen guerrers, jardins, formes ondulades, secrets i moltes històries.

Unes històries que, a cau d’orella, m’ha explicat aquell nen que volia ser Antoni Gaudí.

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.