-
Barcelona amb nens: visita a La Pedrera
Situada al número noranta-dos del Passeig de Gràcia de Barcelona, la Casa Milà és un dels edificis més emblemàtics de l’arquitecte Antoni Gaudí i un dels símbols més representatius del modernisme arquitectònic. Entrar dins l’univers de Gaudí és divertit pels més petits. És jugar a posar en marxa la imaginació. A fer un viatge en el temps. A conèixer el món de l’arquitectura. I a deixar-se seduir per un espai nou. L’arquitectura de Gaudí és una arquitectura amb una poderosa imaginació, amb una ingenuïtat moltes vegades infantil, que atrau no només els estudiosos de l’art o mestres de l’arquitectura, sinó molt especialment els infants. Uns infants que veuen en l’obra…
-
La Foradada de Cantonigròs amb nens
Aquests dies ha plogut i el terra fa xof-xof. La bota s’enfonsa una miqueta dins el fang. És tovet. El terra està tovet i el camí fa baixada. M’agafo de la mà de la mare. “On anem?”, li pregunto. Ella em somriu. Sempre que comencem una excursió li pregunto “On anem?”. I ella sempre em somriu. Sap que m’agradarà. I em somriu. M’explica que és un lloc molt bonic. I que encara és més bonic després dels dies de pluja. És un salt d’aigua. Un salt d’aigua amagat. Només cal trobar-lo. I nosaltres l’hem trobat. L’hem trobat ple d’aigua. En un racó de la comarca de l’Osona s’amaga un salt…
-
Passejada de tardor amb nens: el camí a les Roques encantades
Per què serveix la boira? Passo la mà pel vidre del cotxe. Però no aconsegueixo treure el núvol espès que no em deixa veure el paisatge. Tot és blanc quasi gris. O gris quasi blanc. Però… per què serveix la boira? La mare intenta explicar-me què és. Em diu que és un fenomen de la natura com la pluja, la neu o el vent. Jo segueixo mirant i buscant entre tanta espessor alguna cosa, alguna forma, alguna imatge. Tot segueix blanc quasi gris. O gris quasi blanc. Per què serveix la boira? Entrem dins de la boca d’un túnel. Miro enrere. La boira no pot entrar. S’ha quedat fora. I…
També us pot agradar
Prat de Cadí amb nens
El Delta del Llobregat amb nens
Ruta de la Marmota amb nens
-
Valensole: la immensitat dels camps de lavanda a la Provença francesa
És dimarts. El segon dimarts d’aquest mes de juliol. I ja fa dos dies que estem en ruta. Sortim de la carretera principal. Ens desviem. “On anem?”, pregunto. “És una sorpresa”, respon el pare conduint. Quan es viatja cada dia és una sorpresa. La mare baixa el vidre de la finestra sense saber que l’aire que deixava entrar era aire de perfum. És l’olor de la lavanda. Encara no veiem els camps d’espígol, però ja en sentim la seva olor. On són els camps? La carretera és plena de revolts. Ara un. Ara un altre. L’olor cada cop és més intensa. De sobte, tot es tenyeix del mateix color. Del…
-
Ruta de la Marmota amb nens
Llegeixo a poc a poc i amb atenció tota la informació de les marmotes. Què mengen les marmotes? Com són les seves potes? La mare m’ajuda. Hi ha paraules molt llargues que encara em costen. I algunes paraules que no havia sentit mai. M’agrada aturar-me a cada plafó i saber més cosetes. De quin color són les seves cries? Quants dits tenen les seves potes? De lluny, les sentim. És el so de les marmotes. “On son?”, pregunto. El camí és ample i està ple de caus. Un, dos, tres, quatre, cinc. Aquí m’aturo. M’assec d’avant d’un forat molt profund que entra terra endins. És el seu amagatall. M’espero una…
-
Ruta del Trencapinyes i el mirador dels Orris amb nens
Miro dalt dels arbres i no el veig. Només el sento. El sento molt a munt. Miro, en silenci, totes les branques d’un pi molt alt. “El sents, mama?”, pregunto fluixet. Ella em fa que sí amb el cap. I seguim mirant cap a munt. Sense moure’ns. Sense fer soroll. Em canso i baixo la mirada. Al terra, moltes pinyes caigudes. Muntanyetes de pinyes. N’agafo una i me la guardo. Un petit tresor. “En veig un!”, diu de sobte el pare senyalant amb el dit. Torno a mirar a munt. Jo també el veig. Petitó. Dalt de tot. És de color vermell, o taronja. No ho sé ben bé. Però…
