-
El Delta del Llobregat amb nens
Ens movem a poc a poc. L’avió que tenim davant ens obre el camí per la pista. Un darrere l’altre. En fila índia. Seguint una línia enmig de l’esfalt. Els motors cada vegada fan més soroll. Cada vegada més. “Ruuuuummmmmmmm…” L’avió accelera amb foça davant d’una autopista sense cotxes. Molt ràpid. Més ràpid. El meu cor també va ràpid. Molt ràpid. Les rodes deixen de tocar el terra. Ens estem enlairant! L’inici d’un nou destí que ens espera. I seguim enlairant-nos. Amunt. Cada vegada més a munt. I jo miro per la finestra. Ho vull veure tot des de dalt del cel. Com un ocell. I tot é cada vegada…
-
El Delta de l’Ebre en família
Avui al Delta bufa el vent. Un vent de tardor. Un vent que acompanya el vol dels ocells que passen sobre la meva mirada. Per què volen els ocells? Obro els braços i els imito. També vull volar. Veure-ho tot des del cel. Veure els camps d’arròs torrats pel sol. Alguns segats i d’altres a punt de ser-ho. És temps de sega. Veure l’aigua en forma d’onades, en forma de bassa o en forma d’un riu viu arribant al mar. Vull veure el perfil d’un Delta que amb el pas del temps pren formes i colors canviants. El Delta té vida. La pare em crida. És hora de marxar. I…
-
El Delta de l’Ebre: postals de setembre
Platges que camines i camines i no t’enfonses. Petits deserts de dunes suaus. La immensitat d’un cel sense fi. Casetes blanques. Darrere dels binocles, un ocell de coll llarg esperant pescar un peixet. Un far pintat de blanc i vermell a la llunyania. Un estol de flamencs volant esquitxa de rosa un cel blau. Sorra fina, molt fina. Pescadors traient peixos platejats de dins l’aigua. Segueixo amb la mirada el ball d’un grup d’ocells que planegen sobre un camp d’arròs. Per què no tenen dents els ocells?, pregunto. Una illa amb el nom de Buda al mig del riu. Camps d’un verd torrat pel sol d’un estiu que s’acaba. Des…
-
Què puc fer aquest estiu? Activitats d’estiu per fer amb nens
Com d’una pel·lícula es tractés, m’assec davant la pantalla. Una pel·lícula feta de nens emmarcats en petits quadrats. Són els meus amics i amigues de la classe dels taurons. Fa dies que no els veig. I ara ho faig a través d’un ordinador. Això no és una pel·lícula. És real. Ben real. En un dels quadradets, un dels taurons només se li veu una part del cap. En un altre dels quadradets, una de les taurones explica coses però no se la sent. Un dels taurons aixeca el dit per demanar la paraula. El tauró del quadrat de dalt ha desaparegut. “On deu ser?”. I el tauró del quadrat del…
-
Naixement del riu Ter: el camí de l’aigua
“Hi havia una vegada…”. La mare m’explica el conte d’un riu. Diu que tots els rius tenen la seva història. Tenen un inici i un final. Els rius acostumen a néixer a les muntanyes. D’un brollador, d’una font, del desglaç de la neu o del gel. Un sortint d’aigua petit. Petitó. I va creixent. I creixent. Hi ha moments de la seva història que va ràpid. D’altres, més tranquil. I cada vegada es va fent més gran. I un dia, el riu s’acaba. Com un conte. Els contes tenen un final. Els rius, també. S’acaben quan deixen de ser rius per abraçar-se amb l’aigua del mar. Aquesta és la història…
-
La Vall de Núria: un racó entre muntanyes
El rellotge penjat de la façana de la caseta de l’estació marcava l’hora. De lluny, un xiulet agut ens avisava que arribava el tren cremallera. Amb els ulls ben oberts, volia ser la primera en veure’l arribar. Era la meva primera vegada, i no seria l’última, de rebre amb un somriure aquell tren de color blau que em portaria en un dels llocs més especials dels Pirineus. Amb les motxilles penjades a l’esquena, pugem. Els seients són verds i els finestrals ben grans. Jo sec a la falda de la mare. Ho vull veure tot. El xiulet torna sonar. I el tren cremallera, a poc a poc, comença a circular.…
