«Com d’una pel·lícula es tractés, m’assec davant la pantalla. Una pel·lícula feta de nens emmarcats en petits quadrats. Són els meus amics i amigues de la classe dels taurons. Fa dies que no els veig. I ara ho faig a través d’un ordinador. Això no és una pel·lícula. És real. Ben real.
En un dels quadradets, un dels taurons només se li veu una part del cap. En un altre dels quadradets, una de les taurones explica coses però no se la sent. Un dels taurons aixeca el dit per demanar la paraula. El tauró del quadrat de dalt ha desaparegut. “On deu ser?”. I el tauró del quadrat del mig ens ensenya una joguina. Jo vull explicar coses. Moltes coses. Tinc tantes ganes d’explicar-les! Però no puc. Les paraules no volen sortir. Només tinc ulls i orelles. No em vull perdre cap detall. Ho vull sentir tot. “Bon estiu!”, diu l’Elena. “Bon estiu!”, diu la Pilar. La mare tanca l’ordinador. Jo segueixo asseguda i mirant un ordinador tancat. “Ja ha començat l’estiu?”, pregunto.»
2 comentaris
Mireia
Les petites coses són les més grans! Molt bonic
mir
Gràcies Mireia. Cert: ens podem nodrir de les coses més senzilles