-
Dolomites amb nens: “Avui veurem coses boniques!”
«Quan era més petita, estirada al llit i abans que se’m tanquessin les parpelles, em deia ben fluixet: “Vull somiar coses boniques, vull somiar coses boniques…” Era el meu mantra abans de tancar els ulls. Era una mena d’invocació personal. Mística, fins i tot. Volia que totes les imatges que passessin per davant de les meves retines mentre dormia fossin boniques. Ben boniques. Suposo que volia fer desaparèixer la foscor, les pors i algun dels monstres que apareixien a la meva habitació sense haver-lo convidat. Com si aquelles paraules fossin màgiques. I jo tingués poders. Jo només volia somniar coses boniques. Només, coses boniques. Quan viatgem, aquestes coses boniques apareixen…
-
Lago di Braies amb nens: passejant per un llac de postal
«Ha marxat tothom. O quasi bé tothom. I aquest llac de postal és només per nosaltres. Corre una mica de brisa. Dolça. Suau. Un ventet juganer que acarona les aigües del llac i fa ballar les barques. Una, dues, tres, quatre, cinc… Totes les barques es deixen bressolar pel moviment dolç i suau de l’aigua. “Qui bufa el vent?” I serpentegen. Les barques serpentegen, una darrera l’altra, com un cuc fet de fusta. Fet de barquetes. De rems. De cordes. I no se separen. Una darrera a l’altra, no es deixen separar. Són les barquetes bessones del llac Braies.» «El ventet juganer, dolç i suau deixa de bufar. “On ets…
-
Alpe di Siusi amb nens: passejant per l’altiplà de les Dolomites
«A poc a poc i en silenci el telecabina puja fins un gran altiplà. A la meva boca, una dent menys. Avui m’ha caigut una altra dent. És la tercera dent que em cau. I pel forat se m’escapen els sons. “Alpe di TZuiTZi”, llegeixo en un dels rètols esquitxant algunes lletres. El silenci de la bombolla del telecabina s’ha convertit en el silenci d’un prat immens. En el silenci d’un paisatge fet de verd sota un cel blau enfarinat per mitja boira desgastada. Agafo aire. Vull retenir el moment. El lloc. La imatge que tinc al meu davant. Però avui un fil d’aquest aire se m’escapa pel forat que…
-
Lago di Carezza amb nens: passejant pels colors de l’arc de Sant Martí.
«Xxxxxxxxxt…! Faig amb la boca mig tancada i segellant els llavis amb el dit que ho assenyala tot. Silenci. El meu dit assenyala silenci. Si no hi ha silenci les fades no surten. Segur que no volen sortir. Silenci. Només volen silenci. I els meus ulls busquen una nimfa. La nimfa d’aquest llac. La nimfa d’una llegenda plena de colors. I jo la busco dins les aigües del desglaç. Ara verd maragda, ara blau profund. La meva mirada es perd en el verd dels avets. En el gris de les muntanyes. En el blanc d’algun núvol passatger. Projeccions dins d’un mirall perfecte. D’aigua clara, immòbil. Paisatge d’un llac de conte.»…
