ITÀLIA

Dolomites amb nens: “Avui veurem coses boniques!”

«Quan era més petita, estirada al llit i abans que se’m tanquessin les parpelles, em deia ben fluixet: “Vull somiar coses boniques, vull somiar coses boniques…” Era el meu mantra abans de tancar els ulls. Era una mena d’invocació personal. Mística, fins i tot. Volia que totes les imatges que passessin per davant de les meves retines mentre dormia fossin boniques. Ben boniques. Suposo que volia fer desaparèixer la foscor, les pors i algun dels monstres que apareixien a la meva habitació sense haver-lo convidat. Com si aquelles paraules fossin màgiques. I jo tingués poders. Jo només volia somniar coses boniques. Només, coses boniques.

Quan viatgem, aquestes coses boniques apareixen quan estic desperta. Ben desperta. Són algunes de les imatges que m’he imaginat somiant. Imatges mig borroses, de colors suaus i on hi regna el silenci prenen vida. Són reals? Són reals i són molt boniques.

“Avui veurem coses molt boniques”, diu la mare just després de fer-me un petó al meu caparró mig amagat dins el sac. Obre les portes de la camper de bat a bat i convida a entrar el nou dia. Cada matí diu el mateix. Amb la mateixa cantarella. Amb el mateix to de veu. Amb el mateix ritual. I l’aire fresc que entra i m’embolcalla em recorda que estem de viatge. En ruta. I que tenim un nou dia per descobrir algun racó del món. Bonic. Preciós. Màgic. Com les imatges que a mi m’agradaven somiar. Perquè viatjar, sovint, és com somiar desperta.

El dia que vam arribar a les Dolomites, la mare, com cada matí, em va dir: “Avui veurem coses boniques”. I no es va equivocar. Com cada matí, com cada dia a les Dolomites, no es va equivocar. Aquell lloc era un lloc de somni. Un lloc tan bonic que semblava irreal. Era una cosa molt bonica. Bonica com tot allò que jo havia demanat per somniar…»

Xxxxxxxxxt…! Faig amb la boca mig tancada i segellant els llavis amb el dit que ho assenyala tot. Silenci. El meu dit assenyala silenci. Si no hi ha silenci les fades no surten. Segur que no volen sortir. Silenci. Només volen silenci. I els meus ulls busquen una nimfa. La nimfa d’aquest llac. La nimfa d’una llegenda plena de colors. I jo la busco dins les aigües del desglaç. Ara verd maragda, ara blau profund. La meva mirada es perd en el color dels avets. En el gris de les muntanyes. En el blanc d’algun núvol passatger. Projeccions dins d’un mirall perfecte. D’aigua clara, immòbil. Paisatge d’un llac de conte.

I arriben les boires. I vesteixen de núvia el paisatge. Un paisatge per ser pintat. Per mirar-lo i no pensar en res. Només mirar. I res més.

Una gota freda cau al meu nas. Una altra, a la meva galta. Plou. Una pluja suau que trenca la perfecció impermanent del llac. El mirall ja no és mirall. Un paisatge que s’esborra. I una nimfa amagada dins el llac. “Has vist la nimfa?”, em pregunta el pare. Si hi ha silenci, les nimfes es deixen veure. Jo l’he vista. Xxxxxxt… Però és un secret. És el meu secret.

Avui veurem una cosa bonica número dos: la Vall de San Nicolò

El dia es desperta plujós i jo em llevo enfadada. El gris que tapa les muntanyes i ho entela tot no sap perquè estic així. Jo, tampoc. On són les muntanyes? Les busco entre les boires, però no volen sortir. “No tots els dies surt el sol”, diu el pare agafant-me, amb cura, de la barbeta i mirant-me als ulls. I comencem a caminar. Un camí ample vol entrar dins del verd d’una vall que no es vol deixar veure. Encara plou. No vol deixar de ploure. I el verd fa olor de verd. I la pluja fa olor a pluja. La petita porxada d’una caseta feta de fusta ens fa de paraigües. I esperem. I ara plou poc. Molt poc. Fins que deixa de ploure. I juguem a bufar el gris de les boires baixes que encara no han volgut marxar. Ffffffffffffffff… I més ffffffffffffffffffff.

Màgia. Hem fet màgia. Desapareix el gris. El verd és més verd. La vall té forma de vall. I les muntanyes es despullen per deixar-se veure.

Miro a banda i banda i no puc evitar de somriure. Les flors. Les casetes. El caminet. Un rierol. L’amabilitat d’aquesta vall em fa oblidar el motiu, si es que n’hi havia algun, del meu enfado. “Per què ens enfadem?”, em pregunto. I bufo per si encara queda una mica de gris dins del meu cap.

Avui veurem una cosa bonica número tres: les torres Vajolet

Quin gust tenen les muntanyes? Un, dos telecadires. Un mirador. Una zona de jocs. Un cérvol fet de mentida. Un gran marc buit en forma de cor per posar-te a la foto. Un refugi. Unes taules de fusta. Un menú penjat a la paret. Un prat verd. Un bosc. Rètols pintats de blanc i vermell en forma de fletxa. Una, dues, tres rutes. Quina és la nostra? Un caminet. Un altre. “On soc?” Jugo a amagar-me “On soc?” Aquí no em trobaran. “On soc?” Sempre em troben. Al final d’un dels camins, un refugi vell i abandonat. Ja hem arribat? Més rutes. Més camins. Més bosc. Més “A veure si em trobeu”. Grups de persones fent pícnic. Excursionistes que vénen. Excursionistes que van. Excursionistes que vénen i van. Dos refugis. I un tall de pastís Sacher. Un tros de pastís Sacher recobert de xocolata negra i amb una mica de melmelada. Al meu voltant, muntanyes i més muntanyes.

“Mira a munt”, em diu el pare. Quan ets petit sempre has de mirar a munt per veure les coses. Tot és més a munt. I aquí tot és molt a munt. Molt a munt. I alço la mirada i veig roques en forma d’agulla. En forma de cresta. En forma de torres. Són les Torres Vajolet.

Quin gust tenen les torres Vajolet? Les Torres Vajolet tenen gust a Sacher. Gust a xocolata negra amb melmelada.

Avui veurem una cosa bonica número quatre: la Marmolada

Mentre el sol acomiada els últims esquinçalls d’una boira mandrosa, la Marmolada surt de forma imponent. ”Què vol dir Marmolada?”, pregunto. I apareix la muntanya. I m’ensenya la llengua. Una llengua blanca i feta de gel. És una glacera que any rere any es fa més petita. Cada vegada més petita. Desapareixerà? La mare em parla del canvi climàtic i el pare m’ensenya un punt blau. A sota, un llac. És el llac Fedaia.

I caminem. I caminem. I jo canto perquè el camí se’m faci més curt. De vegades canto per dins. De vegades canto molt fort. I m’invento la lletra. Sempre m’invento la lletra. Al fons, una caseta. “R-I-F-U-G-I-O”, llegeixo. La mare em diu que està escrit en italià. I jo penso que és una paraula com les meves amb alguna lletra equivocada. És el refugi de Viel dal Pan. Un refugi amb vistes a la muntanya més alta. Amb vistes a la Marmolada.

Avui veurem una cosa bonica número cinc: l’Alpe di Siusi

A poc a poc i en silenci el telecabina puja fins un gran altiplà. A la meva boca, una dent menys. Avui m’ha caigut una altra dent. És la tercera dent que em cau. I pel forat se m’escapen els sons. “Alpe di TZuiTZi”, llegeixo en un dels rètols esquitxant algunes lletres. El silenci de la bombolla del telecabina s’ha convertit en el silenci d’un prat immens.

En el silenci d’un paisatge fet de verd sota un cel blau enfarinat per mitja boira desgastada. Agafo aire. Vull retenir el moment. El lloc. La imatge que tinc al meu davant. Però avui un fil d’aquest aire se m’escapa pel forat que m’ha deixat la dent de llet. “Quantes dents tenen les persones?”, em pregunto. El camí fa pujada i serpenteja enmig de prats, vaques i cavalls. Dues papallones juguen sobre una catifa de flors. I jo les segueixo amb la mirada. Flors grogues, flors morades. Més flors grogues, més flors morades. I un banc de fusta. “Seiem?”, proposa el pare. Seiem. Seiem per respirar el silenci de la natura. Seiem per mirar el present d’un dia que em va caure una dent.

Avui veurem una cosa bonica número sis: el Passo Giau

Com cada dia, i just quan el sol vol marxar, el paisatge queda embolcallat d’un rosa suau. “Enrosadira. Es diu enrosadira”, explica el pare cada dia quan arriba aquesta hora. I els colors es tornen màgics i els vespes són un regal. El sol de ponent juga a pintar la roca d’aquestes muntanyes verticals. I el blanc i el gris pàl·lid del migdia es tornen roses. I tot es transforma. I tot és més bonic. Rosa xiclet. Rosa de castells de contes. Rosa de les galtes de la meva nina de drap.

I caminem enmig de la màgia. Enmig de prats verds d’una tarda a punt d’acabar-se. I enmig d’unes vaques que, com nosaltres, es deixen abraçar pels raigs d’un sol abans que el dia deixi pas a la foscor. Tot és quietud. Tot és silenci. Només l’esquella d’aquella vaca de pas lent ens recorda que la màgia s’acaba i que aquest moment també té un final.

Avui dormim al Passo Giau. I dormiré poc. I com cada matí, em guardaré una mica de son perquè el dia sigui més llarg i pugui veure, un cop més, com el sol pinta de rosa aquestes muntanyes que per una estona deixen de ser pàl·lides.

Avui veurem una cosa bonica número set: el pic nuvolau

Ara agafada de la mà de la mare, ara agafada de la mà del pare, caminem per un corriol ple de pedres. És el caminet de l’esquerre. El de les marques pintades i del número quatre, cinc i dos. Un senyor amb barba, botes altes i mirada d’avellana em crida. “Brava”, em diu. I m’ensenya, com si fos un tresor, una flor. És petita. És delicada. És una Edelweiss. “Arrivederci”, em diu quan s’acomiada. I jo li faig adeu amb la mà i amb un pas més lent. De darrere d’una de les pedres surt el cap d’una marmota. Busca el sol. Ens veu i s’amaga dins d’un cau. I seguim caminant. Ara agafada de la mà de la mare, ara agafada de la mà del pare. I el camí fa pujada. I més pujada. I encara més pujada. “Quan arribarem?”

I dinem al refugi. I veiem muntanyes. I més muntanyes. I seguim pujant. I miro al meu voltant. Aquí tot és molt gran. Un núvol blanc de cotó fluix que es passeja per davant de la meva mirada em recorda que estic molt a munt. I jo em sento petita. Molt petita. “Les coses petites són les més grans”, em diu fluixet la mare.

No vull baixar. No vull marxar. No vull deixar de sentir-me petita en aquest paisatge tan gran.

Avui veurem una cosa bonica número vuit: les Tre cime di Lavaredo

“Hi ha llocs que encara no has marxat i ja tens ganes de tornar”, diu la mare asseguda amb les cames creuades i la mirada fixada en un mateix lloc. Jo, al seu costat, la imito. I miro, com ella, les tres muntanyes germanes. Són tres roques gegants sortides de la natura. Immòbils. Imponents.

I les volem veure des de tots els angles. Des de cada un dels punts que les envolten. I ens anem aturant, i les seguim mirant. Ara des d’un costat, ara des d’un altre. Ara des de sota, ara des de davant. Ara mentre camino, ara mentre m’aturo. Ara des de dalt d’un coll, ara des d’un dels refugis. I no sé des d’on són més boniques. No sé des d’on m’agraden més. Totes tres. Juntes. Una al costat de l’altra.

“Es pot mirar tanta estona la mateixa cosa?”, em pregunto cada vegada que la mare mira durant un temps molt llarg el mateix lloc. Sí. Aquestes muntanyes, sí. T’atrapen. No vols deixar-les de mirar. Sense pestanyejar, no les vols deixar de mirar. I no pots deixar de pensar quan tornaràs per tornar-les a veure.

Avui veurem una cosa bonica número nou: el Llac Braies

Ha marxat tothom. O quasi bé tothom. I aquest llac de postal és només per nosaltres. Corre una mica de brisa. Dolça. Suau. Un ventet juganer que acarona les aigües del llac i fa ballar les barques. Una, dues, tres, quatre, cinc… Totes les barques es deixen bressolar pel moviment dolç i suau de l’aigua. “Qui bufa el vent?” I serpentegen. Les barques serpentegen, una darrera l’altra, com un cuc fet de fusta. Fet de barquetes. De rems. De cordes. I no se separen. Una darrera a l’altra, no es deixen separar. Són les barquetes bessones del llac Braies.

El ventet juganer, dolç i suau deixa de bufar. “On ets vent?”, “on ets brisa?” I tot s’atura. Les barques no serpentegen. Ja no ballen. Ja no juguen.

Ha marxat tothom. O quasi bé tothom. I aquest llac de postal és només per nosaltres.

Avui veurem una cosa bonica número deu: la Val di Funes

L’empremta humana pinta un petit punt blanc enmig d’un paisatge de postal. “No la veig!”, crido mentre busco la petita església de San Giovanni. L’alçada d’una llarga barana de fusta que voreja tot el prat no em deixa veure res. Res de res. On és? Salto, però no arribo. M’ajupo, però no veig. Hi ha un petit foradet. Un foradet d’entre les fustes pintades d’un color fosc. Un foradet fet a mida dels meus ulls. I la veig. Hi és. És un pessic de natura, de tranquil·litat, de silenci. Al final d’un prat verd hi ha un punt blanc enmig d’un paisatge de postal.

És hora d’anar a dormir. Tanco els ulls i penso “Avui somiaré en coses boniques!” En tinc tantes per somniar…

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.