Un dia el rei de l’Adige va fer una gran festa a la qual va convidar tots els nobles, excepte el rei Laurino. El rei dels nans, però, va anar-hi igualment portat el cinturó per no ser vist per ningú.
Similde, la bella filla del rei, també va ser a la festa. Laurino es va enamorar d’ella a primera vista i, aprofitant la seva invisibilitat, la va segrestar i la va portar amb ell al seu regne, al Catinaccio.
Estava tan enamorat d’aquella noia que, amb un encanteri, va cobrir la muntanya amb un preciós mantell de roses vermelles (no és casualitat que en alemany el Catinaccio sigui conegut com “Rosengarten“). El rei de l’Adige, però, va marxar amb el seu exèrcit cap al regne del rei Laurino, decidit a alliberar la seva filla.
El rei dels nans estava segur que ningú el trobaria perquè, gràcies al seu cinturó, podia fer-se invisible, però no havia tingut en compte una cosa: cada vegada que es movia per aquell roser en trepitjava algun. Així que va ser suficient que els soldats del rei seguissin el camí de les roses trepitjades per arribar-hi, agafar-lo i arrencar-li el cinturó màgic.
El pobre rei dels nans no va tenir més remei que rendir-se i lliurar la bella Similde al seu pare. Abans de fer-ho, però, va llançar una maledicció terrible sobre aquell roser que l’havia traït. Va dir: “ni de dia ni de nit cap ull humà podrà admirar-te més.” I així, on abans hi havia aquelles roses precioses, no quedava més que la roca nua.
El rei Laurino, però, no va tenir en compte l’hora de la posta del sol, que no és ni de dia ni de nit. Per això, encara avui, quan el sol es pon rere les muntanyes, podem veure el jardí de roses vermelles que pinta els cims de les Dolomites.