-
De Ciampedie a Gardeccia amb nens: el camí del bosc
Quin gust tenen les muntanyes? Un, dos, tres telecadires. Un mirador. Una zona de jocs. Un cérvol fet de mentida. Un gran marc buit en forma de cor per posar-te a la foto. Un refugi. Unes taules de fusta. Un menú penjat a la paret. Un prat verd. Un bosc. Rètols pintats de blanc i vermell en forma de fletxa. Una, dues, tres rutes. Quina és la nostra? Un caminet. Un altre. “On soc?” Jugo a amagar-me “On soc?” Aquí no em trobaran. “On soc?” Sempre em troben. Al final d’un dels camins, un refugi vell i abandonat. Ja hem arribat? Més rutes. Més camins. Més bosc. Més “A veure…
-
Viel Dal Pan amb nens: El mirador de la Marmolada
Mentre el sol acomiada els últims esquinçalls d’una boira mandrosa, la Marmolada surt de forma imponent. ”Què vol dir Marmolada?”, pregunto. I apareix la muntanya. I m’ensenya la llengua. Una llengua blanca i feta de gel. És una glacera que any rere any es fa més petita. Cada vegada més petita. Desapareixerà? La mare em parla del canvi climàtic i el pare m’ensenya un punt blau. A sota, un llac. És el llac Fedaia. I caminem. I caminem. I jo canto perquè el camí se’m faci més curt. De vegades canto per dins. De vegades canto molt fort. I m’invento la lletra. Sempre m’invento la lletra. Al fons, una caseta.…
-
Aiguille du Midi amb nens: més a prop del cel
«Un, dos, tres, quatre, cinc…» Pugem molt a munt i jo vull comptar el temps. Ho faig fluixet, com si el ritme del telefèric el marqués jo. «… sis, set, vuit, nou…» Al meu voltant, un grup de nois vestits d’excursionistes, amb el nas torrat pel sol i unes motxilles molt grans. «Què hi portaràn?» Un dels nois em senyala la punta del cim on estem a punt d’arribar. És l’AIGUILLE DU MIDI. Dalt de l’Aiguille di Midi el cor va més ràpid. «Crec que em tremolen les cames», li dic a la mare després de passar per una passarel·la que ens passeja per sobre un paisatge vestit de blanc. El sol va…
-
Tre Cime di Lavaredo amb nens: ruta circular per una de les icones de les Dolomites
“Hi ha llocs que encara no has marxat i ja tens ganes de tornar”, diu la mare asseguda amb les cames creuades i la mirada fixada en un mateix lloc. Jo, al seu costat, la imito. I miro, com ella, les tres muntanyes germanes. Són tres roques gegants sortides de la natura. Immòbils. Imponents. I les volem veure des de tots els angles. Des de cada un dels punts que les envolten. I ens anem aturant, i les seguim mirant. Ara des d’un costat, ara des d’un altre. Ara des de sota, ara des de davant. Ara mentre camino, ara mentre m’aturo. Ara des de dalt d’un coll, ara des…
-
Ruta en camper per les Dolomites: Guia per descobrir les muntanyes pàl·lides en família
“Veig, veig”, dic mentre miro per la finestra. “Què veus?”, respon la mare just quan passem per un dels molts revolts del dia d’avui. Veig gegants en forma de pedra. Grans. Imponents. Com si fossin torres d’un gran castell. Veig flors grogues escampades per prats vestits de verd. Camins que pugen. Camins que baixen. Camins que ens porten a llocs bonics. Veig barquetes de fusta surant per llacs blaus, verds, colors maragda. Llacs de postal. Llacs amb nimfes. Llacs petits al mig d’una vall. Veig refugis plens d’història. Penjats dalt d’una muntanya, dalt d’un gran mirador. Veig glaceres que desapareixen, remuntadors que et porten fins al cel, parcs infantils a…
-
Dolomites amb nens: “Avui veurem coses boniques!”
«Quan era més petita, estirada al llit i abans que se’m tanquessin les parpelles, em deia ben fluixet: “Vull somiar coses boniques, vull somiar coses boniques…” Era el meu mantra abans de tancar els ulls. Era una mena d’invocació personal. Mística, fins i tot. Volia que totes les imatges que passessin per davant de les meves retines mentre dormia fossin boniques. Ben boniques. Suposo que volia fer desaparèixer la foscor, les pors i algun dels monstres que apareixien a la meva habitació sense haver-lo convidat. Com si aquelles paraules fossin màgiques. I jo tingués poders. Jo només volia somniar coses boniques. Només, coses boniques. Quan viatgem, aquestes coses boniques apareixen…
