-
La Vall de San Nicolò amb nens: passejant per una vall de postal
El dia es desperta plujós i jo em llevo enfadada. El gris que tapa les muntanyes i ho entela tot no sap perquè estic així. Jo, tampoc. On són les muntanyes? Les busco entre les boires, però no volen sortir. “No tots els dies surt el sol”, diu el pare agafant-me, amb cura, de la barbeta. I comencem a caminar. Un camí ample vol entrar dins del verd d’una vall que no es vol deixar veure. Encara plou. No vol deixar de ploure. I el verd fa olor de verd. I la pluja fa olor a pluja. La petita porxada d’una caseta feta de fusta ens fa de paraigües. I…
-
De Ciampedie a Gardeccia amb nens: el camí del bosc
Quin gust tenen les muntanyes? Un, dos, tres telecadires. Un mirador. Una zona de jocs. Un cérvol fet de mentida. Un gran marc buit en forma de cor per posar-te a la foto. Un refugi. Unes taules de fusta. Un menú penjat a la paret. Un prat verd. Un bosc. Rètols pintats de blanc i vermell en forma de fletxa. Una, dues, tres rutes. Quina és la nostra? Un caminet. Un altre. “On soc?” Jugo a amagar-me “On soc?” Aquí no em trobaran. “On soc?” Sempre em troben. Al final d’un dels camins, un refugi vell i abandonat. Ja hem arribat? Més rutes. Més camins. Més bosc. Més “A veure…
-
Viel Dal Pan amb nens: El mirador de la Marmolada
Mentre el sol acomiada els últims esquinçalls d’una boira mandrosa, la Marmolada surt de forma imponent. ”Què vol dir Marmolada?”, pregunto. I apareix la muntanya. I m’ensenya la llengua. Una llengua blanca i feta de gel. És una glacera que any rere any es fa més petita. Cada vegada més petita. Desapareixerà? La mare em parla del canvi climàtic i el pare m’ensenya un punt blau. A sota, un llac. És el llac Fedaia. I caminem. I caminem. I jo canto perquè el camí se’m faci més curt. De vegades canto per dins. De vegades canto molt fort. I m’invento la lletra. Sempre m’invento la lletra. Al fons, una caseta.…
-
El pic Nuvolau amb nens: sobrevolant les Dolomites
Ara agafada de la mà de la mare, ara agafada de la mà del pare, caminem per un corriol ple de pedres. És el caminet de l’esquerre. El de les marques pintades i del número quatre, cinc i dos. Un senyor amb barba, botes altes i mirada d’avellana em crida. “Brava”, em diu. I m’ensenya, com si fos un tresor, una flor. És petita. És delicada. És una Edelweiss. “Arrivederci”, em diu quan s’acomiada. I jo li faig adeu amb la mà i amb un pas més lent. De darrere d’una de les pedres surt el cap d’una marmota. Busca el sol. Ens veu i s’amaga dins d’un cau. I…
-
Aiguille du Midi amb nens: més a prop del cel
“Un, dos, tres, quatre, cinc…” Pugem molt a munt i jo vull comptar el temps. Ho faig fluixet, com si el ritme del telefèric el marqués jo. “… sis, set, vuit, nou…” Al meu voltant, un grup de nois vestits d’excursionistes, amb el nas torrat pel sol i unes motxilles molt grans. “Què hi portaràn?” Un dels nois em senyala la punta del cim on estem a punt d’arribar. És l’AIGUILLE DU MIDI. Dalt de l’Aiguille di Midi el cor va més ràpid. “Crec que em tremolen les cames”, li dic a la mare després de passar per una passarel·la que ens passeja per sobre un paisatge vestit de blanc. El sol va…
