-
Tarragona amb nens: descobrint Tàrraco
«Passo la mà per les parets. Són parets fetes de pedra. Unes pedres molt grans. De color mel. Rugoses. “Aquestes pedres tenen més de dos mil anys d’història”, m’explica la mare. Són de l’època dels romans. “Qui eren els romans?” En una de les parets hi ha unes lletres. Jo les ressegueixo amb els dits. Sense saber-ho, ressegueixo un bocí d’història. Columnes. Unes muralles. Restes d’antics temples. Arcs. Túnels. Torres. Grades d’un circ. I un amfiteatre. Tot és fet de pedra. De pedres molt grans. De color mel. Rugoses.» «Anem a tocar ferro?”, proposa la mare. Passegem una mica. I passegem una mica més. Sembla un balcó. Hem arribat a…
-
La Foradada de Cantonigròs amb nens
«Aquests dies ha plogut i el terra fa xof-xof. La bota s’enfonsa una miqueta dins el fang. És tovet. El terra està tovet i el camí fa baixada. M’agafo de la mà de la mare. “On anem?”, li pregunto. Ella em somriu. Sempre que comencem una excursió li pregunto “On anem?”. I ella sempre em somriu. Sap que m’agradarà. I em somriu. M’explica que és un lloc molt bonic. I que encara és més bonic després dels dies de pluja. És un salt d’aigua. Un salt d’aigua amagat. Només cal trobar-lo. I nosaltres l’hem trobat. L’hem trobat ple d’aigua.» En un racó de la comarca de l’Osona s’amaga un salt…
-
Passejada de tardor amb nens: el camí a les Roques encantades
«Per què serveix la boira? Passo la mà pel vidre del cotxe. Però no aconsegueixo treure el núvol espès que no em deixa veure el paisatge. Tot és blanc quasi gris. O gris quasi blanc. Però… per què serveix la boira? La mare intenta explicar-me què és. Em diu que és un fenomen de la natura com la pluja, la neu o el vent. Jo segueixo mirant i buscant entre tanta espessor alguna cosa, alguna forma, alguna imatge. Tot segueix blanc quasi gris. O gris quasi blanc. Per què serveix la boira? Entrem dins de la boca d’un túnel. Miro enrere. La boira no pot entrar. S’ha quedat fora. I…
-
Valensole: la immensitat dels camps de lavanda a la Provença francesa
«És dimarts. El segon dimarts d’aquest mes de juliol. I ja fa dos dies que estem en ruta. Sortim de la carretera principal. Ens desviem. “On anem?”, pregunto. “És una sorpresa”, respon el pare conduint. Quan es viatja cada dia és una sorpresa. La mare baixa el vidre de la finestra sense saber que l’aire que deixava entrar era aire de perfum. És l’olor de la lavanda. Encara no veiem els camps d’espígol, però ja en sentim la seva olor. On són els camps? La carretera és plena de revolts. Ara un. Ara un altre. L’olor cada cop és més intensa. De sobte, tot es tenyeix del mateix color. Del…
-
Ruta de la Marmota amb nens
«Llegeixo a poc a poc i amb atenció tota la informació de les marmotes. Què mengen les marmotes? Com són les seves potes? La mare m’ajuda. Hi ha paraules molt llargues que encara em costen. I algunes paraules que no havia sentit mai. M’agrada aturar-me a cada plafó i saber més cosetes. De quin color són les seves cries? Quants dits tenen les seves potes? De lluny, les sentim. És el so de les marmotes. “On son?”, pregunto. El camí és ample i està ple de caus. Un, dos, tres, quatre, cinc. Aquí m’aturo. M’assec d’avant d’un forat molt profund que entra terra endins. És el seu amagatall. M’espero una…
-
Prat de Cadí amb nens
«Estirada. Estic ben estirada amb les cames i els braços ben oberts sobre l’herba humida d’un prat rodó. Davant meu una gran paret feta de pedra. La força d’unes muntanyes fetes de grisos m’ha atrapat. Immòbils. Grans. Fortes. Altes. La meva mirada vol trobar formes a tantes pedres juntes. Veig la cara d’una bruixa sense dents. Veig la cua d’un drac mig amagat. Veig la torre d’un castell. Veig tot allò que la meva imaginació vol veure. Quina olor fan les pedres? Al cel, uns núvols juganers es passegen per sobre les muntanyes. Es desfan amb el blau. Es desfan amb el gris. Sento un esquellot. Una, dues, tres, quatre…
