-
El pic Nuvolau amb nens: sobrevolant les Dolomites
Ara agafada de la mà de la mare, ara agafada de la mà del pare, caminem per un corriol ple de pedres. És el caminet de l’esquerre. El de les marques pintades i del número quatre, cinc i dos. Un senyor amb barba, botes altes i mirada d’avellana em crida. “Brava”, em diu. I m’ensenya, com si fos un tresor, una flor. És petita. És delicada. És una Edelweiss. “Arrivederci”, em diu quan s’acomiada. I jo li faig adeu amb la mà i amb un pas més lent. De darrere d’una de les pedres surt el cap d’una marmota. Busca el sol. Ens veu i s’amaga dins d’un cau. I…
-
Aiguille du Midi amb nens: més a prop del cel
«Un, dos, tres, quatre, cinc…» Pugem molt a munt i jo vull comptar el temps. Ho faig fluixet, com si el ritme del telefèric el marqués jo. «… sis, set, vuit, nou…» Al meu voltant, un grup de nois vestits d’excursionistes, amb el nas torrat pel sol i unes motxilles molt grans. «Què hi portaràn?» Un dels nois em senyala la punta del cim on estem a punt d’arribar. És l’AIGUILLE DU MIDI. Dalt de l’Aiguille di Midi el cor va més ràpid. «Crec que em tremolen les cames», li dic a la mare després de passar per una passarel·la que ens passeja per sobre un paisatge vestit de blanc. El sol va…
-
Tre Cime di Lavaredo amb nens: ruta circular per una de les icones de les Dolomites
“Hi ha llocs que encara no has marxat i ja tens ganes de tornar”, diu la mare asseguda amb les cames creuades i la mirada fixada en un mateix lloc. Jo, al seu costat, la imito. I miro, com ella, les tres muntanyes germanes. Són tres roques gegants sortides de la natura. Immòbils. Imponents. I les volem veure des de tots els angles. Des de cada un dels punts que les envolten. I ens anem aturant, i les seguim mirant. Ara des d’un costat, ara des d’un altre. Ara des de sota, ara des de davant. Ara mentre camino, ara mentre m’aturo. Ara des de dalt d’un coll, ara des…
-
Ruta en camper per les Dolomites: Guia per descobrir les muntanyes pàl·lides en família
“Veig, veig”, dic mentre miro per la finestra. “Què veus?”, respon la mare just quan passem per un dels molts revolts del dia d’avui. Veig gegants en forma de pedra. Grans. Imponents. Com si fossin torres d’un gran castell. Veig flors grogues escampades per prats vestits de verd. Camins que pugen. Camins que baixen. Camins que ens porten a llocs bonics. Veig barquetes de fusta surant per llacs blaus, verds, colors maragda. Llacs de postal. Llacs amb nimfes. Llacs petits al mig d’una vall. Veig refugis plens d’història. Penjats dalt d’una muntanya, dalt d’un gran mirador. Veig glaceres que desapareixen, remuntadors que et porten fins al cel, parcs infantils a…
-
Dolomites amb nens: “Avui veurem coses boniques!”
«Quan era més petita, estirada al llit i abans que se’m tanquessin les parpelles, em deia ben fluixet: “Vull somiar coses boniques, vull somiar coses boniques…” Era el meu mantra abans de tancar els ulls. Era una mena d’invocació personal. Mística, fins i tot. Volia que totes les imatges que passessin per davant de les meves retines mentre dormia fossin boniques. Ben boniques. Suposo que volia fer desaparèixer la foscor, les pors i algun dels monstres que apareixien a la meva habitació sense haver-lo convidat. Com si aquelles paraules fossin màgiques. I jo tingués poders. Jo només volia somniar coses boniques. Només, coses boniques. Quan viatgem, aquestes coses boniques apareixen…
-
Lago di Braies amb nens: passejant per un llac de postal
«Ha marxat tothom. O quasi bé tothom. I aquest llac de postal és només per nosaltres. Corre una mica de brisa. Dolça. Suau. Un ventet juganer que acarona les aigües del llac i fa ballar les barques. Una, dues, tres, quatre, cinc… Totes les barques es deixen bressolar pel moviment dolç i suau de l’aigua. “Qui bufa el vent?” I serpentegen. Les barques serpentegen, una darrera l’altra, com un cuc fet de fusta. Fet de barquetes. De rems. De cordes. I no se separen. Una darrera a l’altra, no es deixen separar. Són les barquetes bessones del llac Braies.» «El ventet juganer, dolç i suau deixa de bufar. “On ets…
